Hi ha moltes galàxies. Hi ha molts planetes. I dins de cada planeta hi ha molts llocs. I jo de tots ells estic a l’únic on no vull estar: a la meva boda.

La que ha de ser la meva esposa té un somriure permanent a la cara. És un somriure inesborrable, un somriure de felicitat; un somriure que gairebé m’indigna. Com pot no adonar-se que sóc infeliç? És ella la persona que més em coneix o la que més creu conèixer-me?

Mentre la sogra m’explica detalls estúpids de la boda penso en els anys d’infelicitat que m’esperen. Sempre penso en la infelicitat que m’espera en el futur. És molt positiu fer-ho: a vegades, per error, alguna cosa no surt com esperes: és la meva esperança.

- Et sembla bé Isaac?
- El què?
- Coi, si treiem els canapè de foie abans dels de formatge.
- Per favor, ja saps que l’experta ets tu Maria, la decisió ha de ser teva. –Pico l’ullet a la meva sogra que somriu encantada i segueixo argumentant– Moltes gràcies per tot el que estàs fent per nosaltres, sense tu i el Josep no sé què fariem...

Bla, bla, bla... Per favor: mentre m’escolto em faig venir ganes de vomitar. I no només metafòricament. Vaig corrent al lavabo. Recolzo el cap a la paret. Mentre el diafragma va expulsant a convulsions l’esmorzar (incloent els canapès de foie, i de formatge) penso en la possibilitat que estigui més podrit el que es queda a dins que el que surt.

Torno al hall de l’hotel. La meva sogra està preocupada per la meva salut: de cap manera podria permetre que la meva salut pogués perjudicar el dia més feliç de la vida de la seva filla. Penso en dies feliços a les vides de les persones i el dia del matrimoni quasi bé mai hi apareix. I el naixement? El naixement és el dia més feliç o el més infeliç de la vida d’una persona? Suposo que depèn del dia en que ho penses.

- Estàs bé, segur?
- Sí, sí, es que ahir els amics a la despedida em van fer beure molt. No és res, de veritat, ja em trobo molt millor. –Menteixo.

No eren els meus amics: eren els amics de la meva parella. I no em van fer beure: vaig haver de beure per poder suportar-los. I no em trobo molt millor: cada minut que passa em trobo pitjor.

- Ja et vaig dir que no sortissis fins tard –Somriure d’oracle: ella ho sap tot.- Espero que alegris aquesta cara per d’aquí a unes hores. –Somriure de nou, aquest cop amb mala llet.
Li torno el somriure, però amb ulls de “Quanta raó que tens, no sé què faria sense tu”, i giro la cara, buscant una escapatòria.

Miro i veig a la Sara, la núvia. Segueixo mirant. No és l’escapatòria que busco: és el parany. Veig al Josep, el sogre, que es gira en el precís moment que jo el miro. Les mirades es creuen. Somriu lleument i ja no puc forçar més la situació: m’hi he d’atansar i dir-li alguna cosa.

Està explicant el mateix acudit de sempre, a la mateixa gent de sempre, i tothom li riu les gràcies de sempre. Tothom intenta ser tant graciós i tant enginyós com ell. Irrompo en la conversa:

- Quin humor tant intel·ligent. És la festa de la matèria gris avui?

Sento un riure al meu comentari que identifico fàcilment. En Josep em mira i els seus ulls em diuen “T’odio”. Tothom m’odia. Bé, gairebé tothom, perquè la Sara no m’odia: encara no em coneix prou. Em giro i veig l’origen de l’única rialla: la Nausica. És la germana petita de la Sara, de només 15 anys. I ella, amb sort, potser tampoc m’odia, perquè, com a mi, poca gent la suporta. Uneix més tenir enemics comuns que no pas amics.

Me la quedo mirant fixament però ja no somriu. I jo tampoc. No recordo cap vegada que ens miréssim directament als ulls i no m’hi perdés. Els té blaus i em fascinen. A vegades he pensat que estic amb la Sara només per veure els ulls de la seva germana de tant en tant.

Sóc un covard: sempre he aprofitat les oportunitats que m’han aparegut abans de crear les meves pròpies. Què seria millor: morir-me de cop, casar-me i morir lentament o dir-los que no em vull casar i que em matin? O el que és el mateix: Què seria millor: morir, morir lentament o morir sofrint? Perquè viure... viure no està a l’abast d’un covard.

- Isaac, Isaac, què et passa? –Em pregunta la Sara convertida en preocupació humana.
- Res, estic bé. M’he marejat una mica. –Responc abans de pensar una resposta.

La Nausica ha marxat fa estona però encara no me la puc treure del cap.

- Segur, carinyo?
- Sí, sí, de veritat.

La Magnum del calibre 45 que acaricio amb els dits per dins la butxaca em tranquil·litza: si tots hem d’acabar morint m’agrada tenir sempre aprop l’eina adequada per fer-ho.

Seguint el tarannà habitual que em caracteritza, durant les següents hores no faig res que no hagi de fer; i ara toca dir a la meva parella que l’estimo, tranquil·litzar-la perquè està nerviosa, simular felicitat, ultimar detalls, etcètera. Però el temps va passant mentre l’hora fatídica s’acosta. L’hora de la felicitat infinita per a uns i de la infelicitat, també infinita, per a uns altres.

Sona la marxa nupcial i tot va sobre rodes. És el casament perfecte per a tothom menys per a mi, el nuvi. La solemnitat del ritual m’arriba endins i em fa por.

- Ens hem reunit avui, en presència de Déu i d’aquests amics i testimonis amb el propòsit d’unir a aquest home i aquesta dona en el sant estat del matrimoni.

Ja hi sóm: tothom m’ho ha de recordar: tot això ja ho sabiem.

- Si algú dels aquí presents sap algun motiu que impedeixi que es dugui a terme aquesta unió, que ho declari ara o que calli per sempre.

Ningú diu res. Em desanimo: sempre he tingut l’esperança que algú digués alguna cosa ara.

- Isaac, prendràs a la Sara, per a ser la teva esposa legítima, per a viure en el sant estat del matrimoni segons la voluntat de Déu i fins que la mort us separi?
- Sí.

Immediatament després de respondre i sense pensar-ho em trec la Magnum que duc sempre als pantalons i em disparo al cap. No sé quines parts del cervell travessa la bala però tinc temps de girar-me i, també sense pensar-ho, dir a la Nausica que l’estimo. Veig als seus llavis que ella em diu que també: però això potser només és una al·lucinació post-mortem. El cas és que sóc feliç. I aquest cop l’oportunitat no m’ha caigut del cel. És això el cel? Sóc al cel? Noto un cop de cap. No: és el terra.