... però que cap polític d'aquest país tindria collons de dir. Adoptar un discurs així requereix moltes coses: canvis, acords, oblidar-se d'estratègies, renúncies, no mentir i pactar molt. La honestedat és escassa en política perquè no només hi entren les idees i els electors en el joc: també hi ha els interessos personals, els dels partits, els dels amics rics dels partits i pors de diversa índole.

M'he inspirat en el discurs de Barack Obama a Iowa —traduït al català per l'ulldepoll.cat aquí— i m'he motivat per tot això d'aquest comentari. Molts direu que és una pastelada, molts pensareu que és ridícul, a d'altres us semblarà una utopia, a algú fins i tot li podrà semblar infantil o ingenu. D'infantil o innocent no en tinc res, però d'ingenu sí. Tot i que a vegades em costi aconseguir-ho, procuro ser-ho i m'hi esforço.

A tots aquests que se'n riureu: jo no tinc milers de persones, ni padrins, ni milions al banc, ni gent guapa de totes les edats darrera meu aplaudint-me ni cap de les altres coses que vosaltres valoreu. Jo sóc ingenu i el que no tinc és por. Vosaltres sí. I segurament per això tenim l'abstenció i els polítics que tenim.

Aquí el teniu:

Hem dividit el país entre catalanistes i no catalanistes. Entre esquerres i dretes. Entre homes i dones. Entre nadius i immigrants de diferents generacions: primera, segona, tercera... I ja n'hi ha prou. Ja n'estem farts. Ja n'estem tips. Nosaltres, la majoria de la base, els mal anomenats de sota, les unitats de treball o les formiguetes del cens hem de dir prou. Els que respectem als altres hem de dir ben clar que mentre estiguem dividits no anem enlloc.

Resulta que ara hem de votar en unes eleccions que no són les nostres. Ara sembla que només es pugui votar al PSOE o al PP. Ara que els debats només són de dos partits, més que mai hem de dir prou. No ens interessen els interessos del PSOE ni els del PP. Ens és igual el talante i ens ha de ser igual que ens insultin. A part de mirar per ells, els seus interessos i els dels seus amics; tots dos faran el mateix. I tota la resta, també. Nosaltres no volem això, però els votem perquè creiem que hem de votar el menys dolent. I no és així. Res més lluny d'això. Així matem l'esperança. Així és inútil la democràcia. Hem de votar a qui volem votar. I ens hem de votar a nosaltres mateixos, perquè això és la democràcia. I això és el que fa possible l'impossible. El nostre vot no ha de ser una resignació, ha de ser un crit. Un crit que ha de fer callar als líders dels partits, perquè tots nosaltres som els que manem, i ho estan fent molt malament.

Som aquí però venim de llocs diferents. Tot i així juguem, estudiem, treballem i vivim junts i en pau. I més junts encara ho hauríem de fer. Perquè som una nació. Perquè som catalans. Perquè som pacífics i sempre hem obert les portes a tothom. I ho seguirem fent. Seguirem ensenyant a qui arribi, a poc a poc i amb amor, com s'estima aquest país i aquesta llengua. Seguirem unint-nos en contra de la violència i el despotisme. Ens taparem les orelles si ens insulten, i els mirarem serenament als ulls quan ens cridin.

És amb el cor que les coses cobren sentit. L'obsessió pel poder, les ànsies d'influència o de diners o l'enveja no és el que fa persones a les persones, és el que les destrueix. És el que fa que s'odiïn entre elles. I nosaltres volem anar a dormir cada dia sabent que el món és una mica millor per a tothom. I l'últim dia d'anar a dormir, voldrem que tot hagi tingut sentit. Haver estimat és el que ens el donarà els motius d'haver viscut. L'esperança de viure tranquils i en pau és la que ens ha de moure. L'esperança d'un poble valent, sense por, sense prejudicis, emocionat i amb il·lusions és la que —en democràcia o sense— fa els miracles possibles.

Farem a la nostra nació sobirana en pau, fent-ne l'emblema i l'exemple més bonic de concòrdia i entesa entre pobles i entre persones.

Visca Catalunya lliure! Visca tots units i lliures!

En aquells dies Nostre Senyor Déu pare totpoderós creador del cel i de la blocosfera tingué un desequilibri hormonal. L'elevada concentració de testosterona en el seu organisme provocà el cataclisme cibernètic-sexual més bèstia de l'era. Una de les conseqüències més evidents de l'ona expansiva del desfogament fou la massiva generació de bitàcoles per concepció divina. És el que encara avui celebrem i coneixem com a Blogoboom del Senyor.

Tota jove anomenada Maria es quedà embarassada, desistí en la recerca d'ocupació i la substituí per la d'una establia on muntar el seu propi pessebre. Un cop els blocs foren nats, la concentració d'aquests era tal que els pastors no donaven a l'abast de visitar-los (fou per això que el bon Déu creà els fils de subscripció RSS). Degut a la proliferació d'estels fugaços, els Reis Mags s'hagueren de repartir l'or, l'encens i la mirra, sincronitzar els rellotges i dividir-se. Per la competència entre establies, quan s'albiraven peregrins arreu es sentia cridar: —Visites atanseu-vos aquí! Atanseu-vos aquí! —repetint reiteradament—. El caos fou tal que fins i tot joans, joseps i ases saquejaren les establies d'altri, difamaren i difongueren falsos rumors en Betlems llunyans, violaren els nounats blocs via comentaris i fins i tot n'assassinaren. Tres dies després els blocs morts seguiren morts. I els vius recordaren per sempre més el significat del manament que substituí a tots els anteriors: "us visitareu els uns als altres tal com els rànquings us han classificat".

Marmitó sobre la icona per a veure el detall de l'avaria Telefónica en homenatge a la llengua catalana

Via | caballe.cat 1 i 2.

Disculpin la intromissió. Amb aquesta actualització només els interrompré breument per fer un incís precís en un moment lúcid de revelació espiritual d'honesta humilitat: aquest bloc és una merda. Sincerament. Aquest bloc —com gairebé tot— és brossa.

És un bloc poc o massa seriós (sense terme mig), poc constant i poc rigorós. Gens contrastat, massa personal i d'una temàtica imprecisa. A vegades avorrit, difús i —fins i tot— amb punts de megalomania. També hi ha coses bones però a vostès no els afecten, o sigui que poden esborrar-lo de les subscripcions RSS sense remordiments i —si no els interesso personalment— també poden oblidar-se de mi.



Els prometo que ho he intentat. He provat de mantenir el llistó i anar-lo apujant post a post en repetides ocasions, però és inútil: si vull actualitzar he de rebaixar-lo —com estic fent ara—. De no fer-ho, rarament l'actualitzaria i el bloc acabaria morint. I no vull que passi, perquè em diverteixo mantenint-lo viu i —sobretot— fent-lo agonitzar (abans m'he oblidat de dir que no tinc cor: també sóc una persona cruel).

Una mica tot això ve arran del rànquing de blocs en català d'Alianzo, on avui surto en quart lloc —tranquils, té una explicació: fa poc vaig sortir en portada al menéame—. 

Els animo a obrir un bloc en català, apujant el llistó de la nostrada blocosfera; la qual aquest bloc ofèn.

I, si els plau, abstinguin-se d'aportar comentaris que corroborin l'efecte pèndol: no vull elogis (si en tenen, guardin-se'ls per a vostès. Gràcies. La seva mare també els ho agrairà).

percul

[probablement del cat. vulgar donar pel cul] m Modificació de les especificacions d'un projecte informàtic en producció suscitada per qui l'ha encarregat i sense haver-ne efectuat l'últim pagament. Degut als perculs de l'últim projecte per al ministeri, hem hagut d'acomiadar a la meitat de la plantilla.

percular

[del lèxsik percul] m Acció d'afegir perculs de forma repetitiva en un projecte, especialment quan n'és propera la finalització. Som afortunats perquè es tendeix a percular de manera inversament proporcional a la formació informàtica, i aquesta —en general— augmenta.

perculatge

[del lèxsik percul + del cat. percentatge] m Percentatge pressupostari extra assignat específicament a cada client d'una empresa informàtica en funció de la seva tendència a percular. Degut a la nova directora d'art, hem hagut d'augmentar un 10% el perculatge de Sofres.

Al ball de disfresses, l'atractiva abella maia s'acosta al noi seriós que fa estona que es recolza sol a la paret. Per emparar-lo i fent valer l'amistat trimestral que comparteixen, la jove li pregunta el que avui ja està cansat de respondre:
- Que no t'has disfressat?
- Sí, que no ho veus? —li respon.
- Ah sí? De què? —replica la noia entre mig indignada i confusa.
- De graciós —conclou.

Fa uns dies l'Olga em va passar un enllaç al myspace de Claudio Gabriel Sanna, un cantant de l'Alguer. Automàticament va començar a sonar la cançó "Santa Ryanair" i encara no he tancat la pestanya del navegador. M'ha enganxat. Ja veureu —si voleu— entreu-hi i sobretot escolteu bé la lletra. :)

Aquí podeu llegir una entrevista al cantant i aquí veure'n una altra que li van fer a Vilaweb.

CLAUDIO GABRIEL SANNA cantant i compositor de L’ALGUER – Sardenya. Canta antigues balades i cançons originals en català de l’Alguer, la unica ciutat de llengua catalana d’Italia. Al 1981 ha format Càlic, grup historic de la música sardo-catalana. Amb aquest projecte ha publicat 4 discos i participat a festivals internacionals en tota Europa. La música de Claudio Gabriel Sanna és indissociable de l'Alguer i de la sua marina: hibrida barreja secular de cultura sarda, genovesa, napolitana i catalana. L'ultim album és TERRER MEU, on l’autor deixa provisionalment de part lo treball de recuperació i recreació de la tradició i mos presenta les sues noves cançons. Mos parla del sou Terrer, en tots los sentits: dels sous territoris musicals i culturals i de la terra on és nat, L’Alguer, la Sardenya i la sua gent.

DISCOGRAFIA: /// CARRER DEL MAR 1984 LUNASTUDIO SASSARI /// TERRES DE MAR 1995 CNI ROMA /// ATTINDE 1998 CNI ROMA /// La Cançò catalana a Sardenya 2002 DISCMEDI BARCELONA /// TIRANT LO RALL 2005 TEMPS RECORD TERRASSA /// TERRER MEU 2007 TEMPS RECORD TERRASSA

Font: myspace de l'autor.